Saps quina meravella suposa escoltar la teva música? Aconsegueixes que soni complexa i rica amb uns elements molt bàsics”
Ramon Humet, compositor

Ensemble

Com un núvol lleuger (2022)

for Chamber Ensemble (fl, Bb cl, vl, vlc, pno) - 6 min.

Obra encarregada pel Plural Ensemble.

Nota de programa:

Un antic poema xinès de Li Ho (791-817), en la interpretació catalana de Marià Manent, ha estat el punt de partença d’aquesta breu composició. Si una primera lectura dels versos palesa la presència d’elements naturals (el so de l’aigua o del vent, el cant dels ocells, la vegetació, els núvols), una aproximació més pregona revela l’extinció d’un món: d’allò que va ser, però ja no és. La contemplació dels vestigis desperta una certa nostàlgia davant de la decadència des de la que parla el poeta i, alhora, adverteix del pas del temps, de l’aparent futilitat de la vida humana -al capdavall, la natura sembla recuperar allò que li va pertànyer en un primer moment.

La música comença amb una referència al darrer vers –“com un núvol lleuger que s’endú l’aire”-, i va explorant paisatges de la memòria, amb elements onírics i reminiscències de cants, danses o indumentària. La forma fusiona aquests materials en un tot que, per la presència de passatges recurrents, tramet a l’estructura del rondó.

Nota de programa:

Un antiguo poema chino de Li Ho (791-817), en la interpretación catalana de Marià Manent, ha sido el desencadenante de esta breve obra. Si bien es cierto que una primera aproximación a los versos revela la presencia de múltiples elementos naturales (el sonido del agua y del viento, el canto de los pájaros, la vegetación, las nubes), una lectura más profunda deja entrever la desaparición de todo un mundo: aquello que fue y ya no es. Esa contemplación de los vestigios despierta una cierta nostalgia ante la decadencia del presente del poeta y, a la vez, advierte del paso del tiempo, de la aparente futilidad de la vida humana -la naturaleza recupera, al cabo, aquello que le perteneció en origen.

La música parte del último verso –“com un núvol lleuger que s’endú l’aire” (como una leve nube que el aire barre)- y va explorando paisajes de la memoria ante lo ausente, mezclando elementos oníricos con reminiscencias de cantos, danzas o indumentarias. La forma funde esos materiales en un todo que, a causa de su recurrencia, alude a la estructura del rondó.


Jardín seco (2014)

for Chamber Ensemble (fl/pic, Bb cl, hn, 2 vl, vla, vlc, pno, 2 perc) - 11 min.

Partitura en PDF: Jardín seco

Aquesta composició té com a punt de partença la pintura homònima de Fernando Zóbel conservada en el Museo de arte abstracto español de Cuenca. Alhora, empra un conjunt d’haikus d’autors japonesos escollits curosament per tal d’establir un fil conductor. El repte ha estat traslladar al món dels sons les imatges i emocions que suggereixen ambdues referències anteriors.

L’obra, integrada per tres moviments sense solució de continuïtat, evidencia la presència d’alguns elements naturals (vent, aigua), així com un tractament delicat de timbres i dinàmiques a través d’uns instruments que, situats al voltant de l’espectador, permeten establir línies de direccionalitat en l’espai, jocs de ressonància i diversos plans de proximitat i llunyania.

 


Vent del capvespre (2007)

Salvatore Martirano Memorial Composition Award Competition (2010) for Chamber Ensemble (fl/pic, Bb cl/Bass cl, harp, 2 vl, vla, vlc, d b, pno, 2 perc) - 14 min.

Partitura en PDF: Vent del capvespre

Vent del capvespre s’ha anat teixint a partir de la lectura de haikus, de textos zen i també gràcies a la revisió pausada d’antics gravats i dibuixos d’artistes japonesos. Alhora, en aquest viatge iniciàtic m’han acompanyat la música de Toru Takemitsu, cada cop més propera, així com la vella polifonia del Renaixement -sobretot les riques textures de Brumel (la Missa Et ecce terre motus) i l’espiritualitat de Lassus (el Rèquiem a quatre veus). Tot aquest bagatge ha estat determinant per despertar en mi un sentit de contenció, de refinament i, per damunt de tot, una predisposició anímica.

Desconec si és cosa de l’edat, de l’evolució estilística personal o d’una actitud cada vegada més intolerant davant de tot allò que és accessori, però el resultat final ha estat una música concentrada, aparentment simple i, si més no així ho pretenia, força suggerent. Una música en la qual el sentiment sorgeix amb la contemplació d’una natura (l’aire, l’aigua) que canvia, com nosaltres, amb les estacions, tot i seguir sent essencialment la mateixa.

He treballat com l’escultor que moldeja l’argila, desfent i refent, un cop rere l’altre, abans d’enllestir -definitivament?- la peça. La dificultat principal ha estat treure, no pas posar, més matèria. Mai no m’he sentit identificat amb l’artista que treballa el marbre perquè ja veu l’obra acabada al seu interior.

He conviscut amb aquest projecte -i ho han patit els més propers, que són dedicataris de l’obra- durant més d’un any. N’he après molt. Ara sóc jo qui ha d’agrair a la Fundació Caixa Catalunya, als companys de professió, als amics, a la família, l’empenta per fer camí, perquè a mi m’atrau cada cop més el posicionament dels Bartleby -i aquell “preferiria no fer-ho” com a resposta davant del repte artístic. A tots ells: gràcies de tot cor.

Vent del capvespre L’aigua pica la cama d’un agró blau.
YOSA BUSON

Frescor del vespre les herbes flotants del llac totes es mouen.
TAKAHAMA KYOSHI

Per les muntanyes nevades, s’arrosseguen els ecos!
IIDA DAKOTSU

El vent de la tardor mou també el cor, amb les tires de la cortina. HATTORI RANSETSU