Saps quina meravella suposa escoltar la teva música? Aconsegueixes que soni complexa i rica amb uns elements molt bàsics”
Ramon Humet, compositor

Ensemble

Jardín seco (2014)

for Chamber Ensemble (fl/pic, Bb cl, hn, 2 vl, vla, vlc, pno, 2 perc) - 11 min.

Aquesta composició té com a punt de partença la pintura homònima de Fernando Zóbel conservada en el Museo de arte abstracto español de Cuenca. Alhora, empra un conjunt d’haikus d’autors japonesos escollits curosament per tal d’establir un fil conductor. El repte ha estat traslladar al món dels sons les imatges i emocions que suggereixen ambdues referències anteriors.

L’obra, integrada per tres moviments sense solució de continuïtat, evidencia la presència d’alguns elements naturals (vent, aigua), així com un tractament delicat de timbres i dinàmiques a través d’uns instruments que, situats al voltant de l’espectador, permeten establir línies de direccionalitat en l’espai, jocs de ressonància i diversos plans de proximitat i llunyania.

Partitura:


Vent del capvespre (2007)

Salvatore Martirano Memorial Composition Award Competition (2010) for Chamber Ensemble (fl/pic, Bb cl/Bass cl, harp, 2 vl, vla, vlc, d b, pno, 2 perc) - 14 min.

Vent del capvespre s’ha anat teixint a partir de la lectura de haikus, de textos zen i també gràcies a la revisió pausada d’antics gravats i dibuixos d’artistes japonesos. Alhora, en aquest viatge iniciàtic m’han acompanyat la música de Toru Takemitsu, cada cop més propera, així com la vella polifonia del Renaixement -sobretot les riques textures de Brumel (la Missa Et ecce terre motus) i l’espiritualitat de Lassus (el Rèquiem a quatre veus). Tot aquest bagatge ha estat determinant per despertar en mi un sentit de contenció, de refinament i, per damunt de tot, una predisposició anímica.

Desconec si és cosa de l’edat, de l’evolució estilística personal o d’una actitud cada vegada més intolerant davant de tot allò que és accessori, però el resultat final ha estat una música concentrada, aparentment simple i, si més no així ho pretenia, força suggerent. Una música en la qual el sentiment sorgeix amb la contemplació d’una natura (l’aire, l’aigua) que canvia, com nosaltres, amb les estacions, tot i seguir sent essencialment la mateixa.

He treballat com l’escultor que moldeja l’argila, desfent i refent, un cop rere l’altre, abans d’enllestir -definitivament?- la peça. La dificultat principal ha estat treure, no pas posar, més matèria. Mai no m’he sentit identificat amb l’artista que treballa el marbre perquè ja veu l’obra acabada al seu interior.

He conviscut amb aquest projecte -i ho han patit els més propers, que són dedicataris de l’obra- durant més d’un any. N’he après molt. Ara sóc jo qui ha d’agrair a la Fundació Caixa Catalunya, als companys de professió, als amics, a la família, l’empenta per fer camí, perquè a mi m’atrau cada cop més el posicionament dels Bartleby -i aquell “preferiria no fer-ho” com a resposta davant del repte artístic. A tots ells: gràcies de tot cor.

Vent del capvespre L’aigua pica la cama d’un agró blau.
YOSA BUSON

Frescor del vespre les herbes flotants del llac totes es mouen.
TAKAHAMA KYOSHI

Per les muntanyes nevades, s’arrosseguen els ecos!
IIDA DAKOTSU

El vent de la tardor mou també el cor, amb les tires de la cortina. HATTORI RANSETSU