Beautiful harmonies and subtle spectral blends of colour (…) I love the use of silence combined with the delicacy of sound which hardly disturbs it. Magical! One holds one’s breath enraptured!”
Jonathan Harvey, composer

“La teva música m’ha produït la sensació que no hi ha una sola nota gratuïta o escrita amb propòsit efectista”
Xavier Montsalvatge, compositor

Guix is one of the most personal and intriguing of Catalan composers. His music, which is delicate and intimate, reminds us of Mompou at his most essential: succinct forms, a subtle treatment of resonance and silence, and a pared-down writing that comes from the careful modelling of sound. Guix’s music –a music of minimal gestures and subtle contrasts of timbre– plunges us into a world of refined sonorities, beauty and contemplation, whose organic nature is extremely evocative.

 

 

Conec la música d’en Josep Maria Guix des de fa molts anys i sempre n’he apreciat la seva sensibilitat juntament amb la delicadesa i elevat refinament. Però va ser arran de la direcció que vaig fer a Palau 100 de l’obra simfònica “Imatges d’un món efímer” amb l’orquestra simfònica del Gran Teatre del Liceu, on m’hi vaig trobar de cara, i no tan sols va ser un plaer dirigir-la, així com per els músics tocar-la, en dono fe, sinó també veure com aquell refinament i delicadesa ja esmentats es reafirmaven, descobrint alhora que sota una aparent imatge de simplicitat s’hi amagava una gran complexitat, i la seva música se’m va revelar també profunda i altament poètica i descriptiva.” 

Josep Pons, director d’orquestra

La música de Josep Maria Guix es pura elegancia, expresión y estructura que reúne personalidad, libertad, cálculo y poesía de una forma naturalmente orgánica que hace que todo se funda en un perfume sonoro que te impregna e incita a escucharlo sin fin.” 

José Manuel López López, compositor

“La literatura  està feta de paraules, de gargots plens de significats que la necessitat i la sensibilitat d’un ser humà poden transformar en una alquímia que adquireix nous i encara nous  significats fins a l’infinit. La poesia, per exemple, truca a la porta de la ment i quan la porta s’obre hi veiem un llarg passadís que ens portarà al final fins a una escletxa de l’esperit potser desconeguda… La música, no. La música té la porta oberta i entra, sense demanar permís, directament a l’ànima. Això sembla fins que un s’atura a escoltar les notes enllaçades de Josep Maria Guix, inspirades molt sovint en textos molt curts, sempre  misteriosos, sota l‘aparent senzillesa dels haikus orientals o de títols tan evocadors com “Jardín seco” o “Vent del Capvespre”. El compositor, el músic, sembla que necessiti i que pugui accedir a l’ànima del qui escolta agafat estretament de la mà de les paraules del poeta; que aquestes paraules siguin no només la inspiració sinó la companyia necessària per travessar el llindar que anirà directe al “cor” de l’altre. Però això és només una aparença, jo quasi diria un impuls, una púdica  excusa per poder mostrar un món personal fet de sons nous i vells però que ens sembla sentir per primer cop. De vegades el so ens arrossega i sembla que ens porti al naixement d’una melodia que, per pudor, el propi músic sembla evitar per deixar-nos en el món de la sensació pura, de l’atmosfera que crea més enllà i ja molt lluny de les paraules que l‘hauran provocat. Explicat així semblaria que les seves composicions “il·lustren” d’alguna manera els textos o les idees de les quals neixen les seves partitures. Res més lluny, em sembla, de les seves intencions. Josep Maria Guix és el músic que ens parla, al menys a mí així m’ho sembla, de la immensitat de les coses petites, o dit d’una altra manera, de la universalitat del detall. Aquest és el lligam amb la literatura que el músic tria per parlar-nos o fins i tot dels dibuixos que li són propers. Per molt que la música sigui un llenguatge abstracte i universal, el cert és que aquesta es produeix sempre en un context molt concret. Vivim moments en què el silenci és un dels bens més escassos i preuats, i Guix ens ofereix una música que neix d’un silenci net i necessari. No la podem “sentir”, l’hem d’”escoltar”. El nostre món contemporani està fet i viu més que mai moments i proclames fets de soroll retòric, de molt de soroll i de molta retòrica, en el fons una gran mentida. Ja ningú s’atura, perquè la nostra vida diària ens ho impedeix amb força, minut a minut, davant la bellesa trista d’un jardí sec o l’impalpable vol d’una papallona o la caiguda del pètal d’una flor… “Déu es troba en els detalls”, diu el filòsof. Tots podem sentir la conmoció que ens produeix la visió d’una gran tempesta, d’una gran batalla, d’una gran…,  però ja no ens emociona la gota d’aigua que cau i rellisca damunt d’una fulla verda i lluent. A Josep Maria Guix, sí. Ell tria la papallona, la flor, la remor del vent en un jardí petit, la gota d’aigua: les coses aparentment petites, allò que anomenem “detalls”, però que són les que fan el nostre món. Escoltant la seva música les sentim (de sentiment) una altra vegada. Una música feta amb el coneixement i la complicitat d’una refinada tècnica d’artesà. Pocs instruments, amb un amor i una fe especial en el violoncel, l’instrument del qual algú va dir que ho posseïa tot perquè tenia forma de dona i veu d’home, i que en molts moments sembla que sentim per primera vegada. És la petita revolució de l’artista Josep Maria Guix. Potser avui l’única possible.” 

Lluís Pasqual, director teatral

Less is more: aquesta aparentment simple divisa (procedent del poema “Andrea del Sarto” de Robert Browning) pot servir-nos per franquejar, endinsar-nos i abastar qualsevol proposta musical de Josep Maria Guix. La seva sempre és una música que cerca de convèncer-nos de la raó de la seva existència. Això és el que de bell antuvi malda per aconseguir: que les seves partitures, més que no imposar-se’ns a còpia d’ímpetu o d’abundància, ho facin com a ressò o correspondència d’alguna cosa (un poema, un paisatge, un quadre, una cara, un cos o la pròpia música, tant se val quin sigui el punt de partida) que l’interpel·la i remou per dins. Un cop convençuts de la seva raó de ser, llavors aquests acords primerencs i primigenis alcen el vol suaument i es despleguen amb tanta elegància i subtilesa com saben a fi d’extreure tota la música callada que han covat dins seu. En temps tan sobresaturats de fressa i d’horror vacui, reconforta sentir una música com la de Josep Maria Guix, molt més amatent als ressons que als sons.” 

Àlex Susanna, poeta

Josep Maria Guix és un dels compositors que, tot escrivint, aprèn el que busca. Un alquimista que aporta una mirada sensible i que amb la seva proposta aspira a crear nous sentits. Amb el seu impuls de vèncer les categories s’ha imposat com un dels compositors més personals del nostre entorn. La seva música és vibrant poesia, en la qual els silencis són tan transcendents com el mateix so. Obres refinades, preciosistes i plenes de matisos, colors i claredat, inspirades en haikus que suggereixen imatges sonores. Guix és un compositor culte, amb un agut sentit de l’humor i gust pel detall i el perfeccionisme. Aquest treball representa les evocacions d’un lirisme contemporani i contemplatiu.” 

Víctor García de Gomar, director artístic del Gran Teatre del Liceu

” Cuando escuché la obra de Josep Maria Guix, encontré una música delicada, honesta y elegante. La fluidez de su discurso sonoro, siempre limpio y equilibrado, llama la atención por su reflexivo trabajo del color, éste siempre acentuado por un tratamiento tímbrico cuidadoso y en constante cambio, metamorfoseándose entre ondulantes armonías y sugerentes líneas melódicas. La autenticidad de los elementos que conforman su música parece provenir de una mente espiritual y serena.” 

Francisco Coll, compositor

Amb unes textures musicals màgiques per la seva transparència i profunda senzillesa, en Josep Maria Guix nodreix, amb la seva música, la nostra ànima. És molt d’agrair, en un món massa ple de soroll inútil, demostrar que sovint menys és més.” 

Lluís Claret, cellista

El silencio en tus obras es un silencio vivo. Se convierte en parte de la obra, contiene una tensión a la que se le agregan líneas de sonido.” 

Cristóbal Halffter, compositor

Jardín seco” i “Vent del capvespre”, són dos títols d’una estricta bellesa poètica per a una música que de seguida ens imposa la bellesa de la seva mirada. Al meu entendre (o potser fóra més indicat dir al meu sentir) s’hi produeix la relació no conflictiva, però mantinguda en una tensió extrema, entre la naturalesa i la natura humana. Tot, en aquesta música, en la nuesa de la seva presentació, ens va revelant la seva poderosa presència. 

Un dels dies en què l’escoltava era un diumenge del passat mes de maig. Tot el dia havia estat núvol, i, a les hores primeres de la tarda, fosc i tot. Aleshores, al vespre, devers les vuit, l’espessa nuvolada es va alçar, i una llum extemporània va inundar la meva ciutat. Al mateix temps estava escoltant aquestes obres. I em va semblar que hi havia un acord molt pregon entre el que s’esdevenia fora i el que passava en la meva emoció en seguir la música de Josep Maria Guix: allò tan estrictament necessari —la llum— arriba d’una altra manera a la nostra consciència. Potser al llindar de la fosca, per fer-la més transcendent. Com fan aquestes obres.” 

Jordi Llavina, poeta

La música de Josep Maria Guix, concisa com poques, és un art subtil que acompanya el nostre respirar fins a la vibració més íntima de la nostra existència. Com una llum acollidora que ens projecta dins del propi so, amb gran lucidesa, refinament i puresa gestual ens invita a viure en ressonància amb l’espai-temps que ens envolta.” 

Hèctor Parra, compositor

¿Qué podría decir de su música en pocas palabras? Me impresiona porque nos pone en sintonía con lo esencial de la cultura; algo que supone la interrelación con otras culturas y con otros medios del Arte, que no son estrictamente los musicales. Y luego porque esa cultura concreta que inspira su obra es esencial, como su música, por atender a criterios armónicos y eternos, a ese mensaje que, por debajo del tiempo, se prolonga, le inspira y, en su caso, lo recrea y metamorfosea desde la autenticidad.” 

Antonio Colinas, poeta

Visc amb la música d’en Guix — camins d’aigua, pedres amb dolor antic, signes damunt la calç, portes que porten a portes que no porten enlloc. 

Visc en la música d’en Guix:

Línia d’aire.

L’horitzó trem sentint

Vent del capvespre.” 

Antoni Clapés, poeta